There are no greater heroes!
Aquest és l'eslògan publicitari que va utilitzar Chaosium durant molts anys per vendre el seu joc de rol emblemàtic "Call of Cthulhu". I és que, al Cthulhu, a diferència de la majoria de jocs de rol, els personatges no són superhomes, ni tenen habilitats especials, ni estan dotats de poders extraordinaris. Ben al contrari, són simples mortals amb professions més aviat comunes (professor, metge, investigador) que s'han d'enfrontar a horrors còsmics més enllà de tota comprensió humana. La sola visió d'aquests horrors, la majoria d'ells indestructibles, ja provoca la follia i la pèrdua de seny.
Però aquesta és la gràcia: veure com persones normals, la majoria d'elles armades amb la migrada tecnologia dels anys 20, s'enfronten i derroten, d'alguna manera, aquestes deïtats extraterrenes, sense enfrontaments directes. No busqueu a Cthulhu tampoc un progrés dels personatges. Com més aventures passen, els personatges han d'anar a pitjor, tan físicament, com (sobretot) mentalment. Excepcions n'hi ha, com els de la meva partida del divendres, que estan incomprensiblement als seus màxims de seny possible. Com és possible tenir 70 punts de seny i 30 a Mites de Cthulhu, com té la Srta. Mc. Devor? És ben clar que, com a màster, els he de vigilar de més a prop...
A Espanya, el Cthulhu el van editar primer Joc Internacional i després La Factoría de Ideas, a qui correspon la vigent edició.
Aquest és el meu joc preferit. Ja us comentaré més endavant les aventures de les partides, o us explicaré la història de com un joc de rol de terror es pot convertir en una comèdia negra i surrealista.
